Aquest article forma part d’una sèrie de quatre entregues sobre el canvi climàtic. Pots llegir la segona part aquí.
Després d’una llarga pausa, aquest bloc torna amb les piles carregades per explorar el tema del canvi climàtic, que se’ns presenta de forma apocalíptica com la batalla última i èpica de la humanitat. Però, està aquest alarmisme justificat? El canvi climàtic realment existeix?
En aquesta sèrie intentaré contestar aquestes preguntes – necessàries per més que molts les puguin considerar ofensives – i posar llum a tot aquest entramat indesxifrable. Per a poder anar separant el gra de la palla d’una forma digerible, l’article es dividirà en quatre parts, cada una per un nivell d’anàlisi diferent.
La primera part tractarà sobre el llenguatge buit i farcit d’eufemismes que emprem per parlar del canvi climàtic. La segona part entrarà a desmuntar les trampes de la veritat científica oficial, a l’hora que matisar els arguments científics tant de oficialistes com de “negacionistes”.
A la tercera part parlaré de la mà negra que deforma la realitat (amb enginyeria social i ambiental) amb l’objectiu final de l’esclavització de tota la humanitat i que fa servir el clima (així com la “pandèmia”) com un dels puntals del seu terrorífic programa de control.
A la quarta part, intentaré exposar una interessant teoria que aprofundeix, més enllà d’agendes obscures de control i deliberacions científiques, en el possible origen comú de tots els problemes socials i ambientals a què fem front.
Amb el tema que ens ocupa, cada cop és més apreciable la gran quantitat de veus que emergeixen criticant el concepte, cada cop més evident la utilització justificativa que en fan els governs per imposar tot tipus d’abusos, i cada cop més ofensiu l’immens rèdit que les empreses transnacionals treuen de la misèria.
I la gent corrent, que d’una forma o altra té l’enteniment que el seu govern no els vol bé, va altrament confosa pel món sense saber què fer-ne de tot plegat. Sense saber, per dir-ho d’una forma simple, com conciliar fets tant palpables com les onades de calor de temperatures rècord amb la ubiqua sensació que els estan fotent i mentint per totes bandes.
Trobo que un primer pas en la cerca de respostes, accessible per a qualsevol, és reflexionar sobre com el llenguatge que fem servir per parlar dels grans temes, com ara el canvi climàtic, ens traeix, a l’hora que revela les nostres incoherències i també la superficialitat dels nostres plantejaments i converses.
Per si algun caçador de “negacionistes” en dubta, ho vull deixar clar: sí, crec que hi ha un problema molt gros i l’estat actual de la Terra és lamentable i preocupant. Sí, crec que és notori que dins d’aquest estat tan paupèrrim en què es troba el planeta, els patrons climàtics que fins ara ens eren familiars han canviat.
Ara bé, això no vol dir que l’actual diagnòstic i tractament del problema sigui correcte ni constructiu. Sembla sacríleg dir això en aquesta era del cientifisme* de la “veritat absoluta”, però cal recordar les vegades que sigui menester que els fets (en aquest cas la destrucció del planeta), i la interpretació que fem d’aquests fets (el canvi climàtic provocat per escalfament) no són el mateix.
Conta la faula que les emissions de diòxid de carboni (CO2) provinents del nostre excessiu ús de combustibles fòssils han provocat tal escalfament de la Terra que hi farà la vida impossible en molt poc temps. La solució, reduir les emissions de CO2 per a poder contenir l’increment de la temperatura mitjana de la Terra per sota els 2ºC, increment que, tot i dolent, ens donaria encara un marge per a adaptar-nos.
Sense que faci falta ara entrar a valorar cap conspiració ni postulat científic (més sobre això a les properes entregues), a nivell mediàtic, com a dogma que és, el relat climàtic oficial funciona igual que qualsevol altre relat oficial (virus, guerra, gènere); hi ha una corrent d’opinió majoritària que, com a “veritat inqüestionable”, passa, literalment, per sobre de qualsevol veu discordant.
Només això ja converteix aquest relat (o narrativa, usats els dos indistintament) en sospitós de ser superficial i estar manipulat, amb una trama igual de simplona que la d’una pel·lícula taquillera. Cosa que automàticament el fa candidat a la perversió del llenguatge buit i eufemístic propi de qualsevol producte de consum de masses (llenguatge que en anglès és ve a conèixer com a “bullshit”).
Començant pel títol, que irradia insubstancialitat a dojo. La paraula “canvi” és tan genèrica que no apunta enlloc. “Climàtic” ens desvincula de la nostra responsabilitat perquè implícitament al·ludeix a quelcom incontrolable, un caprici de la “cruel” natura.
Paraules a part, el concepte com a tal no té gaire sentit. “Canvi climàtic” va sovint acompanyat de la “lluita contra”, pel que es pot inferir que és la causa d’un mal a combatre. Però si pensem, amb una lògica simple, que el canvi climàtic ocorre “per culpa de l’estupidesa humana” (per agafar prestada una frase habitual als fòrums), llavors el canvi climàtic, d’existir com a tal, és per força una conseqüència i no pas una causa.
El qual, al seu torn, vol dir que en cas de lluitar contra alguna cosa, o no lluitem contra res en concret, o potser lluitem contra nosaltres mateixos. Serveixi aquest exemple, que donaria per una tesi doctoral sencera, per il·lustrar la buidor d’aquest llenguatge.
D’altres alternatives que, potser en algun cas, intenten posar remei a la buidor, no milloren pas l’original. “Emergència climàtica” és una mera actualització de software per a apujar el nivell d’alarma, i “col·lapse mediambiental” és una mica més específic però segueix sense apuntar a l’origen del problema. “Antropocè”, l’era suposadament geològica amb la qual s’ha batejat aquest temps, apunta més a l’origen del problema però sona a paraula tècnica i apocalíptica.
En canvi, hi ha un concepte provinent de l’anglès, originàriament atribuït al biòleg Arthur Galston, que comença a agafar empenta i que per mi descriu molt millor el que està passant: “ecocide”. Ecocidi, en cursiva perquè oficialment no es troba al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és definit per la RAE com a “destrucción del medio ambiente, en especial de forma intencionada”.
Un concepte tan descriptiu que ja hi ha iniciatives legals per a convertir-lo en crim. Prou punyent com per generar una reacció en qui el sent i prou concret com per apuntar acuradament a l’origen del problema. Però, a l’hora, prou genèric com per a incloure qualsevol activitat que destrueixi qualsevol tipus de Vida.
Molts ecologistes, activistes, pagesos i d’altra gent connectada amb la terra a nivell local poden protestar dient que tot això ells ja ho saben. Al que jo contesto: raó de més per no acceptar els termes d’un relat tan limitant i perniciós. Sobretot perquè no és un tema purament narratiu; dir “relat” pràcticament equival a dir “realitat”, atès que, en efecte, construïm la realitat a través del relat.
Tant és així, que el relat influeix directament en la forma d’abordar els problemes a què fem front. Donar el relat climàtic per vàlid comporta l’acceptació tàcita de totes les implicacions que aquest comporta, des de les polítiques de control draconianes, passant per les “màgiques” solucions tecnològiques que perpetuen la destrucció, fins a arribar a la nostra quotidiana desconnexió de la natura (més sobre això a les properes entregues).
Així, doncs, cada dissertació sobre l’augment de temperatures, cada notícia sobre la mitjana d’emissions, cada xerrada sobre “el que ens ve a sobre”, contribueixen, sense voler, a alimentar una definició del problema que ens fa més mal que bé.
Aleshores, ¿com serien les nostres converses, les notícies, les ponències, la investigació científica, les polítiques, si enlloc de parlar de “canvi climàtic” parléssim de ecocidi? No advoco per una nova dictadura del relat, però cap la possibilitat que partir del ecocidi ens faci mirar la realitat més directament a la cara i ens condueixi a llocs no explorats, a preguntes i converses diferents, i per extensió a solucions molt més sobiranes, humanes i estructurals.
Com a mínim ens pot fer connectar amb el dolor que tots, conscient o inconscientment, sentim per la destrucció d’aquest paradís que anomenem Casa. I per més temptador que sigui recórrer al comprensible discurs impacient de “no tenim temps per debatre, hem d’actuar ja”, la realitat és que a dia de demà la gran majoria de nosaltres ens deixarem caure al llit sense haver fet “res” significatiu per revertir aquesta destrucció (i havent fet molt per a contribuir-hi).
Els pocs que sí hagin fet alguna cosa destacable – comprant a granel, no fent servir el cotxe o rescatant algun animaló – se seguiran sentint igual de frustrats per l’aparent inacció social i política. Potser doncs, podem començar per experimentar – que no manipular ni imposar – amb el poder transformador del llenguatge per a despertar consciències. La dels altres i la nostra pròpia.
* La distinció entre ciència i cientifisme és cabdal per entendre la tirania mèdica i científica, de la qual la “pandèmia” no ha estat més que la seva expressió més recent i sofisticada. Molta gent corrent senzillament no és conscient que la ciència és un mètode d’observació de la realitat que requereix imparcialitat, gestió emocional i ment oberta i col·laboradora. Les mateixes qualitats requerides per practicar el periodisme i la justícia. Cap d’elles, periodisme, ciència i justícia són, per tant, amigues de les baixes passions dels afers humans que donen peu a les ideologies i els dogmes que oprimeixen a qui amb ells no combrega. En aquest sentit, es podria considerar el cientifisme com la consagració del mètode en dogma.