Aquesta és una entrega extra sobre la sèrie del canvi climàtic pensada com a obsequi per a tots els lectors de La Gola del Llop pel seu suport.
(Les altres entregues de la sèrie sobre el canvi climàtic són aquí: 1, 2, 3, i 4).
La peça és la traducció d’una secció del llibre de Charles Eisenstein, Climate, A New Story, que concretament es troba al Capítol 2: Més enllà del Fonamentalisme Climàtic. En aquest llibre, l’autor desmunta la narrativa climàtica imperant i en proposa una de nova basada en l’amor i la sacralitat de la Terra, dels seus éssers i dels seus paratges. Aquest llibre es pot comprar, però també es pot llegir online en obert. Aquest tros sobre el reduccionisme del carboni es pot trobar aquí.
El reduccionisme del carboni és representatiu de la narrativa climàtica imperant perquè pretén explicar el funcionament d’un sofisticat ésser viu com la Terra reduint-lo a una sèrie de relacions simples i lineals de causa-efecte, plasmades en objectius numèrics. Els números deixen de banda un munt de consideracions importants que hauríem de tenir en compte si aspirem a revertir la tendència de degradació ecològica actual.
Els números també es fan servir per a justificar polítiques que, tenint com a objectiu aturar aquesta tendència de degradació, irònicament contribueixen a perpetuar-la i empitjorar-la. En el cas del carboni, el seu excés d’emissions se’ns presenta com la causa única de la disrupció dels patrons climàtics coneguts fins ara, però la realitat és que els objectius numèrics de reducció d’emissions són escandalosament contraproduents. La següent peça en dóna de tot plegat, uns il·lustradors exemples.
Aquesta traducció s’ha fet intentant de ser el més fidedigne a l’original possible.
Les Perverses Conseqüències del Reduccionisme de Carboni
El fonamentalisme climàtic comporta, traduït al terreny de les polítiques institucionals, conseqüències que estan en frontal oposició amb allò que aquestes polítiques pretenen aconseguir. El problema principal es troba precisament en l’esmentat reduccionisme–el de simplificar una complicada matriu de causes a una de sola i identificable. Al discurs ecologista d’avui, aquesta causa són els gasos d’efecte hivernacle, en particular el diòxid de carboni.
Igual que la mentalitat darrera la guerra i darrera l’economia, el problema del reduccionisme de carboni és que redueix el “tot importa” al “una sola cosa importa”. En paraules de Moreno i els seus col·legues, “Un cop les espècies i els ecosistemes s’han comptabilitzat, no hi ha cap més necessitat d’explorar complexitats, incerteses i interconnexions... tractar de convertir la realitat i les seves contradiccions en unitats de carboni fungibles implica una violència cultural, simbòlica i epistèmica” [2]
El reduccionisme del carboni s’inscriu còmodament en un més ampli reduccionisme científic. L’acusació que la ciència és reduccionista sovint s’interpreta erròniament com una referència a la seva missió d’explicar el comportament d’un tot a través de les propietats de les seves parts. Aquesta missió tanmateix, reposa en un reduccionisme més insidiós i més fonamental: el de reduir el món a números. La seva prepotent promesa és que un dia, quan tot s’hagi endreçat, classificat, i mesurat, haurem penetrat tot misteri i el món finalment serà nostre. Aquesta reducció de la realitat a quantitat és una reducció de l’infinit al finit, del sagrat al mundà, d’allò qualitatiu al quantitatiu. És l’abnegació del misteri, que aspira a abastar tota la realitat dins dels seus confins.
L’abastadora missió de capturar el món per transformar-lo en números mai té èxit. Sempre hi ha alguna cosa que s’escapa de les mètriques i els models: l’immesurable, el qualitatiu, i allò que sembla irrellevant. Habitualment, l’acte de determinar el que és rellevant conté implícitament els biaixos intel·lectuals d’aquells que fan els mesuraments, així com sovint també els seus biaixos polítics i econòmics. Es podria dir que el que deixem fora és la nostra ombra. Com amb moltes altres coses que ignorem o suprimim, acaba tornant com un rugit de perverses i imprevisibles conseqüències. Per tant, tot i que l’epítom de la racionalitat és el prendre decisions en funció dels números, els resultats sovint acaben resultant en bogeria.
Per poder entendre el problema, considerem el projecte de la presa de Tehri Dam al Riu Bhagirati a l’Índia, acabat el 2006. Construïda després de dècades d’oposició d’ecologistes i residents, la presa va submergir ecosistemes pristis i granges antigues, desplaçant unes cent mil persones. Com d’altres incomptables preses que encara es construeixen a l’Índia, la Xina i l’Àfrica, va ser venuda com una contribució a la reducció de gasos d’efecte hivernacle i ha estat una de les moltes preses generadores d’intercanvi de crèdits de carboni. En un nivell superficial, va assolir el seu objectiu mesurable. Però, i què se’n sap dels aldeans desplaçats? Podria ser que, als efectes d’allò concret que es mesura, les seves vides milloressin: potser tots ells van ser reubicats a pisos de ciment superiors a les seves cases ancestrals, en termes de metres quadrats, fontaneria i electrificació. Tanmateix, en quant a tradicions perdudes, vincles socials trencats, records perduts, coneixements perduts, i la unicitat de cada indret submergit–en resum, en quant a tot allò que no es podia mesurar, i que es va considerar que no valia la pena mesurar–els humans i la natura van patir una pèrdua severa i dolorosa
Sumant un perjudici rere l’altre, a llarg termini és dubtós si la presa ni tan sols va reduir els nivells de CO2. Abans de ser desplaçats, els residents tenien una petjada de carboni propera a zero, o potser una petjada negativa donat que les pràctiques agrícoles tradicionals fan que la terra capturi carboni. Després del seu desplaçament, els “neo-urbanitzats” aldeans van haver d’adoptar estils de vida consumistes més alts en carboni, amb menjar transportat des de llocs llunyans, agafant feines a l’economia industrial. Més enllà d’això, cada presa hidroelèctrica nova contribueix a una tendència d’industrialització, sumant-se a una infraestructura que sempre en té ganes de més. No va venir enlloc de les centrals elèctriques a carbó; va venir a més a més d’aquestes.
Les preses hidroelèctriques generen electricitat sense cremar combustibles fòssils, és cert, i és fàcil computar les tones de CO2 que s’emetrien per les plantes de carboni o gas equivalents. És molt més difícil computar la capacitat d’emmagatzemament de carboni dels ecosistemes submergits per l’embassament de la presa, o el metà alliberat per la vegetació inundada (tot i que algunes estimacions recents calculen que les emissions de metà d’embassaments artificials estan a unes 104 megatones anuals–tant com totes les emissions de combustibles fòssils combinades). [3] Més difícil encara seria calcular els efectes, riu avall, de les cascades tròfiques iniciades per la privació de sediments orgànics a peixos i ecosistemes riberencs. Els sediments són essencials per la construcció de deltes i la prevenció de l’avançament del mar a la terra.[4] Donat l’enorme potencial capturador de carboni de les zones humides, és possible que (inclús amb el marc del reduccionisme de carboni, sense esmentar el marc de l’aigua que presentaré més tard) l’eliminació de preses contribueix més a l’estabilitat climàtica que no pas la seva construcció. La nostra opinió “basada en la ciència” depèn del que incloem en allò que mesurem.
Una conseqüència desafortunada del moviment per a reduir els combustibles fòssils ha estat una apropiació gegantina de terra a l’Àfrica i Amèrica del Sud, al compàs del gir cap a plantacions de bio-combustibles per part dels fons d’inversió. Els bio-combustibles representen la forma més extrema possible de reduccionisme: la reducció d’éssers vius a calor. Pel camí, l’agricultura pagesa i els ecosistemes també es redueixen–a plantacions de jatropha o d’oli de palma, o sucre, operacions de trituració de massa forestal, etc.– fins a reduir formes rurals diverses de guanyar-se la vida a mà d’obra retribuïda. Com a il·lustració, a l’última dècada ha esclatat la controvèrsia sobre l’adquisició de vastes extensions de terra a Ghana per part d’empreses europees amb el propòsit de plantar-hi jatropha, de la qual les seves llavors riques en oli, tot i que tòxiques per humans i animals, són una excel·lent matèria prima per a fer bio-combustible. La jatropha necessita grans plantacions (1000+ hectàrees) per a ser econòmicament viable, de les quals cal eliminar tota vegetació existent. Normalment, cal eliminar també les petites propietats grangeres. Al ser la majoria de la terra a Ghana de propietat comunal, això significa fer tractes amb caps de tribu tradicionals, sovint analfabets, que poden no entendre les ramificacions legals dels documents que firmen amb el seu dit pols, especialment quan estan acostumats a veure la terra com un ésser sagrat i no pas com una mercaderia fungible.
El resultat és una disrupció a gran escala d’estils de vida tradicionals, vulneracions de drets humans, fam i degradació ecològica. En una història repetida arreu del món, hom llegeix sobre grangers que, a l’anar a llaurar el seu camp, se’ls ha dit que trepitgen propietat privada i han d’abandonar anys o dècades d’inversió a la terra. Les empreses de bio-combustibles diuen que únicament utilitzen terra sense cultivar i (d’alguna forma contradictòria) els grangers desnonats són compensats, però aquestes afirmacions no coincideixen amb els fets a peu de terra. Els caps de tribu tradicionals i d’altres persones d’influència poden arribar a ser contractats per les empreses de bio-combustibles, establint els seus interessos en contra de la seva pròpia comunitat. Les feines a les plantacions, que serveixen d’esquer per la comunitat, no sempre es materialitzen ni són suficients per compensar els cultius perduts. A Sud-Amèrica, pagesos i ecologistes que es resisteixen a les apropiacions de terra i als projectes hidroelèctrics de vegades es converteixen en l’objectiu d’esquadrons de la mort paramilitars. Cap d’aquests efectes són visibles als fulls de càlcul dels legisladors ambientals. Allò que no comptem, ho desconeixem.
Però, almenys els bio-combustibles comporten menys CO2 a l’atmosfera, oi? Bé, no necessàriament. Depèn de com facis els càlculs. Hi inclous el potencial de captura de carboni de l’ecosistema espatllat? El carboni alliberat per l’increment d’erosió del sòl? Els imprevisibles efectes de les disrupcions al cicle hidrològic? Els efectes de l’abandonament de la terra per part dels grangers per anar a les ciutats, on es tornen consumidors del sistema alimentari global? Si ignores tot això podràs mantenir la creença que els bio-combustibles són quelcom bo pel planeta. Sens dubte, això és el que les companyies de bio-combustibles creuen. Aquesta gent no és malvada; com la majoria de nosaltres, viuen dins un relat que valoritza les seves eleccions. Per això hem de propagar un nou relat que valori la gent i els indrets, la terra i l’aigua, la bio-diversitat i la vida; allò qualitatiu i allò relacional.
També s’han invocat arguments climàtics a favor d’enormes operacions de trituració de massa forestal que estan destrossant boscos al sud-est dels Estats Units i Europa de l’Est. Una observació més detallada revela que aquests arguments són falsos, però quan el poder institucional responsable de les polítiques està habituat a confiar en els números, és torna més vulnerable als números esbiaixats, especialment quan són els interessos financers dels “lobbies” amb poder polític els que hi estan implicats. I així, enormes trituradores obren les seves boques, engolint un arbre rere l’altre i, en qüestió de segons, converteixen un ésser viu en un “bio-combustible respectuós amb el clima”. [5]
El problema aquí no són els bio-combustibles en si. El problema, com amb molta d’altra tecnologia, arriba amb l’escala industrial i la ceguera en quant als efectes ecològics locals derivats de la producció. D’igual forma, adoptem energia fotovoltaica i eòlica en nom de la salut ambiental, comptant les tones de carbó que reemplacen alhora que ignorant els residus tòxics produïts per la manufactura de panells solars i bateries d’ions de liti, i les aus i ratpenats que maten les turbines. Aquells que fan sortir aquests temes a la llum són marginats i titllats de detractors primmirats. Encara més invisibles són els problemes com els efectes adversos del soroll de les turbines (i qui sap si efectes del soroll a la vida salvatge) o les conseqüències climàtiques del que un indígena va anomenar “robar el vent”. Allò que desconeixem, no ho comptem.
Per a aquells casats amb l’enfocament quantitatiu de resolució de problemes, qualsevol error de quantificació s’ha de remeiar encara amb més quantificació. El pensament basat en mètriques diu que per remeiar un abús de mètriques, hem d’estendre el seu ús més encara, de forma que les nostres mesures comprenguin acuradament les emissions no comptades i la pèrdua de captura (de carboni). Si poguéssim expandir les mesures fins la totalitat, podríem prendre decisions òptimes. Però estaran mai els nostres mesuraments complets del tot? No. Sempre hi haurà alguna cosa que en queda fora – la imatge d’allò que devaluem.
El que s’acostuma a mesurar és allò que compleix una funció pels interessos econòmics i polítics, i biaixos inconscients, d’aquells que encarreguen els mesuraments. I llavors hi ha aquelles coses que no ens molestem a mesurar perquè són fonamentalment immesurables, com ara la sacralitat de la terra, o de l’aigua que alimenta el Ganges. Altres cultures potser diuen que aquest riu, aquella muntanya, aquest bosc és sagrat. És únicament superstició el pensar que això s’interposa a una presa de decisions racional? Si considerem que la nostra cultura està malmetent el planeta mentre que d’altres, que tenien una noció d’allò sagrat, van viure-hi de forma sostenible durant milers d’anys, potser hauríem de ser cautes a l’hora d’imposar el sistema de valors que hi ha codificat als nostres mesuraments.
Centrant-nos en quantitats mesurables, devaluem allò que no podem mesurar o que escollim no mesurar. Qüestions com la biodiversitat, la contaminació tòxica, el residu radioactiu, etc., sense esmentar la injustícia social i les desigualtats econòmiques, deixen pas amb urgència al règim de la comptabilitat del carboni. Certament un pot donar arguments basats en la qüestió del carboni tot el que vulgui, però fer-ho és ficar-se en terreny pantanós. Dient “aturem la planta de ciment pel CO2”, també inclou que “si el CO2 no fos un problema, estaria tot bé”. Ja d’entrada, elimines com a aliat qualsevol que no cregui en el canvi climàtic. Si l’escalfament global deixa de comptar amb el favor de la ciència, aleshores tots els arguments que en pengen es desplomarien també.
Imagina’t que estàs intentant aturar una excavació minera a cel obert citant el combustible emprat per la maquinària i la pèrdua del pòsit de carboni del bosc que s’ha de talar, i la companyia minera diu, “d’acord, farem això de la forma més verda possible; les nostres anivelladores funcionaran amb bio-fuel, els ordinadors amb energia solar, i plantarem dos arbres per cada arbre que talem”. Entres en un embolic aritmètic, que en cap cas toca la raó original per la qual volies aturar la mina – perquè t’estimes aquella muntanya, el bosc, les aigües que serien enverinades.
Els fracassos de les polítiques basades en el carboni tenen una cosa en comú – posen l’èmfasi en allò global en comptes d’allò local, en allò distant en comptes d’allò immediat, i en allò mesurable en comptes d’allò qualitatiu. Aquest descuit forma part d’una mentalitat més generalitzada que sacrifica allò que és preuat, sagrat i immediat per assolir una fi distant. És la mentalitat de la instrumentalització que valora els altres éssers i la terra en funció de la seva utilitat per a nosaltres; és la supèrbia de creure que podem predir i controlar les conseqüències de les nostres accions; és la confiança en el modelatge matemàtic que ens permet prendre decisions en base als números; és la creença que podem identificar una “causa” – una causa que és una cosa i no totes – i que la millor manera d’entendre la realitat és trossejar-la i aïllar-ne les variables.
Normalment, prendre decisions “basades en els números” significa prendre-les en funció de consideracions financeres. És realment un canvi tan profund agafar aquells mateixos mètodes i mentalitat i aplicar-los a algun altre número?
Estem en terreny familiar quan abordem els problemes atacant-ne les seves causes directes i aïllables. Aquesta, un cop més, és la mentalitat de la guerra – acabar amb la criminalitat dissuadint els infractors, acabar amb la maldat dominant els malvats, acabar amb la drogoaddicció prohibint les drogues, acabar amb el terrorisme matant els terroristes. Però el món és més complicat. Tal i com ens mostren la Guerra contra el Crim, la Guerra contra les Drogues, la Guerra contra les Males Herbes, la Guerra contra el Terrorisme i la Guerra contra els Gèrmens, la causació no acostuma a ser lineal. El crim, les drogues, les males herbes, el terrorisme i els gèrmens poden ser símptomes d’una disharmonia més profunda i sistèmica. Un sòl empobrit convida les males herbes. Un cos deteriorat ofereix un ambient salubre pels gèrmens. La pobresa és caldo de cultiu pel crim. L’imperialisme engendra la resistència violenta. L’alienació, la desesperança, la pèrdua de sentit i la desintegració de la comunitat fomenten la drogoaddicció. Abordar la complexitat de causes profundes és molt més difícil que trobar alguna cosa que culpar i atacar-la fent servir els familiars mètodes reduccionistes.
El canvi climàtic és el mateix. És una febrada simptomàtica d’una disharmonia profunda, una disharmonia que penetra tots els aspectes de la nostra civilització. El fonamentalista vol reduir cada cosa a una sola cosa. Això és convenient si prefereixes no mirar el tot.
Com amb el terrorisme, les drogues o els gèrmens, si ataquem la causa més a l’abast sense abordar les condicions subjacents, els símptomes tornaran en una nova i més virulenta forma. Igualment, quan prenem decisions en funció dels números, llavors allò que no es mesura, l’altre exclòs, es tornarà en contra nostra.
La Terra és un sistema viu complex, el manteniment homeostàtic del qual depèn de la interacció robusta entre cada subsistema vivent i no vivent. Com argumentaré més endavant, la gran amenaça a la vida a la terra no són les emissions dels combustibles, però la pèrdua de boscos, sòl, zones humides i ecosistemes marins. La vida manté la vida. Quan aquestes relacions es trenquen, els resultats són imprevisibles: escalfament global, potser, o refredament global, o les cada cop més inestables giragonses d’un sistema fora de control. Aquesta és la gran amenaça a què ens afrontem, i com que és multifactorial i no lineal, no ens hi podem sobreposar senzillament reduint les emissions de CO2.
Notes
[2] Moreno et al. (2015).
[3] Magill (2014).
[4] Robbins (2017).
[5] Per a veure un vídeo impactant d’aquestes màquines en acció, vegeu Blocker (2014).
Foto en portada de Louis Maniquet on Unsplash
Thank you for your great work.
Eduard, I live in Catalunya, on the Costa Brava, and although I do not know Catalan, I am very pleased and grateful for your effort in translating this piece of Charles Eisenstein's work. As we are both members of the wonderful NAAS community, I invite you to be in touch and hopefully we can meet in this new year! To creating the more beautiful world our hearts know id possible, Aysha Griffin