Aquest article forma part d’una sèrie de quatre entregues sobre el canvi climàtic. Pots llegir la primera part aquí i la segona aquí.
Pensar en una mà negra que fa servir el clima com un puntal d’un programa de control global i tecnològic és una idea que, només en si mateixa, incomoda per la seva flaire “conspiranoica”. Primer, perquè és impossible planificar i controlar una cosa així. Segon, perquè no pot ser que la maldat humana arribi a aquests extrems. Tercer, perquè la natura no menteix.
Arguments, tots ells, que podria esgrimir qualsevol ciutadà de bé, angoixat per la idea que l’apocalíptica predicció d’un col·lapse ecològic total pugui ser una maquiavèl·lica obra humana. En aquest article intentaré examinar aquests tres arguments tot i ser conscient que és un tema espinós. Però quan els gossos borden, alguna cosa senten; per més palpable que sigui l’ecocidi humà sobre la Terra i els seus efectes sobre el clima, allà on hi hagi una “teoria de la conspiració” s’ensumen la opacitat i mentides del poder.
La “conspiranoia” (o “teoria de la conspiració”, usats indistintament) mare de totes les altres “conspiranoies” és la d’un futur distòpic en què viurem apinyats en cubicles tecnificats a ciutats racionalitzades sense accés al territori, amb cada aspecte biològic i social de les nostres vides medicalitzat i mesurat, el nostre menjar serà sintètic, la nostra vida transcorrerà a la realitat virtual, i un sistema de crèdit social regirà la nostra “llibertat”. Tot plegat controlat per un “govern” global autoritari (entre cometes perquè no seria pas electe).
Per materialitzar aquesta visió, s’haurien posat en marxa una sèrie d’accions, la culminació de les quals estaríem veient en viu i en directe. Així, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i d’altres problemes que han anat apareixent des de la covid, serien eines d’un full de ruta de les elits globocapitalistes per a posar la societat cap per avall i deixar-nos a mercè – sense diners, sense aliments, sense llar, sense feina – de les imposicions autoritàries d’una invisible tecnocràcia.
I el clima aquí es presenta com l’enemic últim a batre, la pantalla final d’una batalla de segles que finalment unirà tota la humanitat per a salvar el planeta. La coneguda Agenda 2030, sota la bonista aparença dels seus disset objectius de desenvolupament sostenible1, seria el cavall de Troia que recull totes les accions i instruccions a seguir per a governs i corporacions per a materialitzar l’esclavització de la humanitat.
Primer argument: és impossible de planificar una cosa així
Totes les grans “conspiranoies”, des de l’assassinat de J. F. Kennedy, passant per l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York, fins la “plandèmia”, han comptat amb aquest argument en contra. La veritat és que funciona per la seva senzillesa, perquè ens costa una enormitat creure que potser, molt del que se’ns presenta com a producte de forces aleatòries no ho és tant.
Passa que la informació alternativa, tot i tenir-ne de bona, no la tenim mai de primera mà, i jutjar la plausibilitat d’una certa “teoria de la conspiració” esdevé una cosa que un ha de decidir per pur sentit comú, després d’haver-se informat degudament i haver considerat diferents punts de vista.
Tanmateix, hi ha una cosa que podem fer independentment de si tenim accés a informació fidedigna, o de si tenim prou lucidesa. El que podem fer, conspiracions a banda, és recordar (com ja he apuntat als anteriors articles) que per defecte hi ha una diferència entre els fets i la narració que d’aquests se’n fa.
No només perquè, en un sentit psicològic i filosòfic, la subjectivitat del narrador fa de la objectivitat un mer constructe teòric, sinó també perquè manipular el relat per benefici propi sembla quelcom inherent al poder. I el canvi climàtic, com a relat oficial que és, no n’és una excepció. El relat del clima es pot manipular per les mateixes raons que es manipula qualsevol altre relat oficial.
Així, en comptes d’embrancar-nos en cerques barroques d’informació i converses desgastadores, podem, senzillament, invertir la hipòtesi de partida. En comptes de preguntar-nos “és creïble la teoria de la conspiració?” podem preguntar-nos “és creïble el relat oficial?”. Només canviant la pregunta, canvien els termes de la conversa i surten noves preguntes, com ara: “per quina raó al poder l’interessaria manipular la qüestió del clima?”.
¿Per fer-nos por i tornar-nos dòcils? En el cas del clima, es veu una voluntat inequívoca d’inflamar el discurs públic per a tenir la població en un estat permanent d’angoixa i preocupació, pendent d’una salvació miraculosa que acabi amb tots els problemes.
¿Per a desviar l’atenció de les atrocitats perpetrades? És prou clar que les grans empreses responsables de l’espoli i explotació de tot el planeta s’han transformat cínicament en apòstols de la “sostenibilitat”. Al mateix temps veiem que el canvi climàtic ara de sobte “provoca” tot tipus de fenòmens que de forma normal serien atribuïbles a la degeneració de la nostra “civilització” (ansietat, efectes secundaris de certs medicaments, desigualtats, pobresa energètica, etc.)
¿Per mobilitzar bèl·licament la població en contra d’un enemic? És evident que es demonitza el canvi climàtic com a culpable de tots els mals i se’l fa servir per a exigir de la gent corrent “col·laboració” i “responsabilitat” amb qualsevol mesura de control o restricció a les llibertats, com amb l’exemple d’un constrenyent sistema de crèdits de carboni.
¿Per a fer calers? Evidentment que es fa, per la planera raó que es fa sempre. És palpable com se'n fa un negoci, del clima: les grans empreses energètiques instal·len parcs eòlics, les farmacèutiques tracten les “malalties provocades pel canvi climàtic”, les tecnològiques “faciliten” la connectivitat a falta de relacions de carn i ós, etc.2
Segon argument: la maldat humana no arriba a aquests extrems
Pensar que l’Agenda 2030 és un llop amb pell de xai que oculta les seves veritables i perverses intencions de control se’ns fa difícil perquè, a jutjar únicament per les paraules, les intencions són nobles. A més, hi ha un munt de gent bona i voluntariosa a escoles, institucions, ajuntaments i organitzacions de tot tipus que està implicada en la consecució de l’anomenada sostenibilitat.
Això fa molt atractiu l’argument que la maldat humana no pot arribar a tant. Més que res, perquè una immensa majoria de nosaltres som de natura bondadosa i no ens cap al cap que es pugui fer enginyeria de la calamitat de forma premeditada i sistemàtica. En realitat, pensar-ho és legítim però poc empíric, atès que la història apunta en la direcció contrària. Algunes preguntes, fent una petita mirada enrere, surten sense gaire esforç.
¿Si la depravació humana ha fet possible, entre d’altres, els rituals de sacrifici col·lectiu, els genocidis, les neteges ètniques i religioses, l’esclavatge, els camps de concentració o la bomba atòmica, pot ser que l’abast de la crueltat humana hagi quedat establert de fa temps?
¿Fent un cop d’ull a tot allò que passa al món, tenim realment proves que aquesta crueltat s’hagi atenuat, en la seva essència, com a producte de l’evolució humana?
¿No és una contradicció pensar que els grans impulsors d’aquest pla de salvació de la humanitat són en essència els mateixos que porten anys desposseint el Poble de la seva riquesa material i espiritual?
¿En una jerarquia basada en l’escassetat, en la que el de dalt sempre en té més a costa dels de baix, quin benefici li reporta al de dalt promoure una societat més justa i equitativa?
¿En una societat que se sosté, per damunt de tot, en un sistema econòmic basat en l’explotació insensible de la Terra, per quina raó voldrien aquells que controlen el sistema que aquest es tornés ecològic?
¿Quin sentit té pensar que governs i aparells estatals que abusen sistemàticament de la gent i són titelles del capital, ara de sobte s’hagin tornat bondadosos?
¿Com pot ser que multinacionals que en cada crisi tripliquen els seus beneficis, eliminen de forma deslleial tot rastre de petit negoci, i destrossen el planeta inundant-lo de merda i de misèria, ara de sobte s’hagin tornat generoses?
¿Quines són les probabilitats que les elits més elitistes, que expressen obertament la necessitat de fugir a Mart i despoblar la Terra, ara de sobte s’hagin tornat igualitàries?
Tercer argument: la natura no menteix
És aquesta una resposta lògica al “conspiracionisme” climàtic: que sí, que els de dalt ja sabem com són, però que els fets són els fets, que una sequera o un tsunami són cosa de la natura. I, en principi, és cert. El problema és que, tot i que la natura no fa trampes... els humans sí.
És clar que si entenem el clima com a quelcom incontrolable i atzarós, sembla inconcebible que ningú el pugui estar manipulant. No obstant això, més enllà del que digui la ciència, el clima es manipula i, tècnicament, es podria dir que de fa molts anys; pel que sembla, Cristòfol Colom va tenir el bon criteri d’observar que talar arbres reduïa la pluviositat.
Avui en dia la modificació climàtica es fa per mitjà de la geo-enginyeria3, que en el seu format actual porta en funcionament unes quantes dècades. Els mitjans oficials la presenten càndidament com una “arma per a lluitar contra el canvi climàtic” (exemples aquí i aquí), però des d’un prisma antropològic, la idea ens sembla convenient de tant interioritzada que tenim la creença que hem d’intervenir a la natura per a subjugar-la i així poder-nos-en guarir.
Acceptem els químics tòxics artificials de tot allò que ens envolta i la modificació genètica del nostre menjar amb tota naturalitat. Igual naturalitat amb què acceptem que potencialment se’ns puguin implantar xips al cos per a donar-nos accés a certs llocs, o que unes injeccions misterioses puguin modificar el nostre codi genètic. No és d’estranyar doncs, que a dures penes aixequem ni una cella davant el prospecte de la modificació del clima.
La realitat, per contra, és més dura, i la geo-enginyeria és extremadament perillosa. No només perquè l’experiència i el sentit comú ens diuen que això de potinejar (enlloc de cooperar) amb la natura acostuma a sortir carabassa. També perquè com moltes veus alerten, es pot fer servir com una arma de guerra contra la població, talment capaç de provocar la fam amb incendis, sequeres i inundacions.
I de retruc, anar buidant el camp per forçar la vida a les ciutats, on la gent és més fàcilment controlable. La idea de foragitar deliberadament els pagesos de la Terra pot sonar descabellada, però les revoltes al camp més o menys recents a indrets tan dispars com els Països Baixos o la Índia, desfermen les sospites. La història, novament, és nítidament empírica i ens diu que això d’afamar (o deixar morir de fam) a propòsit queda perfectament recollit dins el catàleg del bon tirà.4
Més enllà de la conspiració climàtica
En realitat, no és necessari demostrar la veracitat o la falsedat de cap “conspiranoia” per a advertir que, com a mínim en aquest sistema, tendeix a existir una correlació entre grau de poder i crueltat: a més poder, més crueltat. De fet, les “conspiranoies”, agafades amb esperit curiós, ens poden donar informació per a reflexionar sobre en quin món vivim i en quin món volem viure.
En aquest sentit, és important desemmascarar la hipocresia i deshumanització del poder. Ara bé, les seves accions són indicatives d’un model de societat estructuralment psicopàtic del qual tots formem part. Ens posen, per tant, un mirall que ressalta uns quants aspectes sobre nosaltres mateixos que faríem bé d’examinar si pretenem transcendir d’aquest model psicopàtic cap a un de més bonic i harmònic amb la Terra.
Un aspecte fàcil de veure és que no som sobirans en res: ni en el coneixement, ni en la salut, ni en l’economia, ni en l’energia, ni en l’alimentació, ni molt menys en l’espiritualitat. Un altre, de més difícil pair, és que, encara que no en siguem directament culpables, pensar en tots els danys creats ens provoca un dolor tan intens que ens paralitza.
I una última reflexió, potser la més malparida. La d’un sistema de creences exhaurit que tots, com a membres de la societat moderna racional-materialista, assumim acríticament i que desemboca inexorablement en aquest món tan degenerat i desposseït de màgia que tan bé plasma el concepte d’ecocidi (en oposició al simplista, buit i evasiu “canvi climàtic”).
Com a mostra d’aquest últim punt, un botó de cloenda: multitud de gent, de forma natural, s’altera davant el prospecte de l’eugenèsia, però alhora brama sense criteri, a xarxes socials i a la barra del bar, que som massa humans al planeta. Se’ls podria preguntar: ¿t’hi presentaràs tu de voluntari?
A la quarta entrega exposaré una teoria, gentilesa de Charles Eisenstein, referent d’aquest bloc, que ens pot ajudar a entendre l’origen d’aquest obsolet sistema de creences. Si vols rebre un correu quan l’article es publiqui, subscriu-te al bloc aquí a baix. Trobaràs el botó de subscripció passats els peus de pàgina, avui més extensos de l’habitual.
La versió prèvia a l’Agenda 2030 operava sota el nom d’Agenda 21, que possiblement soni a alguns servidors públics, i que era el resultat de la Declaració de Rio (de Janeiro) sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament promoguda per l’ONU, el 1992. Hi ha molts altres plans, documents i informacions sobre la matèria de la dominació global, alguns d’ells ocults a l’ull públic i, per tant, difícils de contrastar. És realment inextricable saber si realment hi ha un gran pla mestre, si totes les faccions de poder hi estan a favor, si tots els cap d’estat estan coaccionats... El que queda clar és que, especulacions al marge, els fets mostren una deriva clara cap a l’autoritarisme tecnocràtic i bio-tecnològic.
Hi ha d’altres negocis amb el clima bastant més especulatius (i reveladors) que no pas vendre artefactes “verds” o “conscients”. De sobra conegut i promogut és el mercat d’intercanvi d’emissions, pel qual països o empreses poden “tractar” en excedents i dèficits. Parteix de la base que tota empresa té un límit d’emissions anual relacionat amb les seves activitats. Si, per exemple, una empresa aconsegueix de reduir les seves emissions i fa servir el 70% del seu límit anual, pot vendre el 30% que no ha fet servir a una altra empresa que hagi excedit el seu límit en un 30%.
Un cas més polèmicament “conspiranoic” de geo-enginyeria el presenten les famoses esteles d’avió (chemtrails). Sembla evident que els cels es ruixen per a influir al clima i les explicacions oficialistes per a desmentir-ho acostumen a ser arguments circulars o directament desqualificacions de pa sucat amb oli. Amb una censura galopant, una nul·la col·laboració institucional en forma d’investigacions oficials i una inexistent legislació internacional que reguli les activititats a l’atmosfera, el que sí que existeixen són moltes evidències, com ara revelacions de delators, testimonis de pagesos, anàlisis químics de terra i aigua o descripcions detallades de les anomalies dels patrons de vol d’aquests avions ruixadors respecte els vols comercials. També hi ha milers de ciutadans a tot el món intentant observar els cels i establir correlacions entre ruixades i fenòmens meteorològics o de salut. Faltarien potser infiltracions periodístiques de càmera oculta als aeròdroms o anàlisis (oficials) dels components dels dipòsits d’aquests avions per a comparar-los amb allò que es troba a l’aigua i la terra. Tot plegat, no acaba de quedar una foto clara del propòsit concret amb què es ruixa. O en són varis, de propòsits? És només per dispersar núvols i provocar sequeres? És per enverinar el menjar? És per bloquejar les radiacions solars?
Tirans i senyors de la guerra que han fet servir la fam contra el Poble n’hi ha hagut a tot arreu i sense la participació de l’home blanc, però sembla que l’imperi britànic (actualment mutat a imperi anglo-americà) hi ha estat especialment procliu. Especialment notòria és la política de la terra cremada, enginyada a la guerra contra els boers a Sudàfrica (1880-1881, 1899-1902), i que consistia en privar les àrees rurals de tot allò necessari per a cobrir les necessitats bàsiques, entre elles a través de la crema indiscriminada de camps de cultiu.
Genial i lúcida deconstrucció de la 'crisi climàtica', que feia molta falta. Cada paraula ens incita a pensar. Gràcies per una gran feina.
Boníssim. Desitjant llegir la propera entrega!