No fa gaire, una conversa amb un conegut, en què se’m queixava amargament d’un mariconet a la piscina del club, em va fer pensar en la “cultura de la tolerància” actual. El fàcil hauria estat concloure que és un homòfob retrògrad. Però, ¿què és, realment, ser homòfob?
“Cultura de la tolerància” és un terme abstracte que empro aquí per a referir-me a aquesta omnipresent sensació d’haver d’anar amb cura de no ofendre ningú amb el que diem, com ens comportem i allò que expressem amb les nostres emocions i gestualitat. Si no, ens podrien gravar amb el mòbil increpant algú o caçar-nos a les xarxes socials donant una opinió políticament incorrecta.
És innegable que aquesta cultura de la tolerància i de la correcció política s’ha convertit en el dogma1 a la política occidental (i la occidentalitzada), generant així un fenomen de caràcter global de tal abast que a qualsevol indret del món podem trobar un banc públic pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí (adoptats com a bandera pel col·lectiu LGBTIQ), un diccionari “inclusiu” o el singular Ministeri d’Igualtat.
En el nostre dia a dia, això es tradueix en una capa extra de crispació i polarització al voltant dels afers públics més importants. No és que la polarització extrema vingui de nou, però ara, gràcies a les xarxes i els mòbils, existeix un aparell sancionador i assenyalador – anomenat comunament “cancel·lació2” – que s’engega amb qualsevol guspira.
Tot entra al mateix sac, tant si es tracta d’un comentari ingenu com d’un fet greu (per exemple una violació). Un cop posada en marxa, la maquinària no para fins a aconseguir el seu propòsit d’ajusticiar l’ofenedor. Una retractació pública és el mínim, però se’l pot arribar a “assassinar” públicament: forçant-lo a plegar de la feina o perdre patrocinis, vetar-lo d’actes públics, censurar la seva obra artística o científica, o portar-lo a judici.
És clar que cada cas és diferent, però de totes formes, qualsevol polèmica relacionada amb la tolerància (o en el seu defecte, la seva falta) posa sobre la taula tot tipus de disquisicions morals, com la llibertat d’expressió (¿es pot controlar el llenguatge?), la natura humana i la seva expressió (¿què és un home i què és una dóna?), els límits de la justícia (¿què és criminalitzable, i com es traça la línia entre el que ho és i el que no?) i fins i tot el perdó (¿mereix un criminal una segona oportunitat?”). Com que tot plegat dóna per uns quants articles, per ara ens centrarem en la qüestió de l’insult.
Mariconet és certament un qualificatiu despectiu amb voluntat d’ofendre. Tanmateix, l’actitud del meu conegut contrasta amb una conversa anterior en què em va argumentar que considerava preferible un vot pel partit majoritari espanyol “progressista” (partit que per cert enarbora ostentosament la bandera de la tolerància). La raó: dit partit promou polítiques socials que a ell li permeten rebre ajudes econòmiques per a la manutenció de la seva filla adulta de necessitats especials.
Una contradicció així em va resultar familiar: el cas de Vinicius, jugador de futbol del Reial Madrid, objecte d’insults racistes a un bon grapat de camps d’Espanya. La contradicció aquí rau en què, curiosament, els mateixos aficionats dels equips rivals que el van insultar no insulten pas els jugadors negres del seu propi equip. Al contrari, els esperonen.
Davant de tals contradiccions, concloure que aquests aficionats són racistes o que el meu conegut és homòfob sembla superficial i reduccionista, en tant que no es pot aïllar un fet del context en què apareix. És com tractar un símptoma mèdic de forma aïllada, com si no tingués cap relació amb la resta del cos (que tot sigui dit, és, malauradament, la pràctica mèdica habitual).
Tot necessita un context per a aparèixer i tot passa per una raó, i les actituds o comportaments racistes i homòfobes també. En el cas que ens ocupa, hi ha homosexuals que es diuen mariques entre ells com un acte de germanor. Un altre context, un altre significat.
Potser llavors resulta útil fer una distinció entre actuar i ésser. Així, un context et pot portar a actuar d’una determinada manera sense que allò et faci ésser d’aquella manera. ¿Et converteix en homòfob tenir una conducta homòfoba?
La història de Vinicius, la del meu conegut i tantes altres comparteixen totes un element contextual al que rarament es presta atenció: la frustració. Afartament, indignació, crispació. El context dels insults doncs, seria allò que el genial humorista americà George Carlin va encunyar com a “free-floating hostility” (que es podria traduir més o menys com a “hostilitat generalitzada”).
Tot és car, tot és control estatal, tot són males notícies, tot són perills, tot està fet un fàstic i tot són zombis amb un telèfon mòbil. Tenim, com aquell qui diu, els nervis a flor de pell. La vida ja ens porta situacions difícils que a més hem construït una societat que no és altra cosa que una piràmide d’abusos i menyspreus. El govern, l’administració, el banc, la policia, la feina. L’imbècil del cotxe del davant, l’estúpida del centre de salut, el corcó de la companya de feina i el setciències del cunyat.
No hi ha dia que no tinguem oportunitats de sentir-nos menyspreats, un número sense dret a rèplica, un qualsevol sense sentiments. Tots nosaltres sortim al carrer així, amb aquesta càrrega, i d’alguna manera l’hem de drenar. Al futbol, a les xarxes socials, a la piscina. Amb un desconegut o amb un conegut. Però sempre els uns sobre els altres (tot i que els animals i els objectes també reben).
Vist així, l’insult, que no deixa de ser una acusació sobre algú altre, acaba sent una fantàstica eina per a descarregar la frustració. Insultar, en realitat, acostuma a tenir més a veure amb un acte irracional que no pas amb un de racional, això és, dir quelcom que de debò no sents. “Racional”, en canvi, seria defensar la homofòbia amb arguments adquirits a través de l’aprenentatge conscient d’una determinada ideologia; llegint llibres, veient documentals i seguint experts en la matèria.
Sí, hi ha els grupuscles violents d’ideologies neonazis, que també acudeixen al futbol a insultar i destrossar tot el que poden (i que apallissen homosexuals). Però no es pot ficar al mateix sac de la homofòbia a una persona corrent i a un d’aquests energúmens o, alternativament, a un “intel·lectual” eugenista3 que defensa amb teories i ciència obscures la superioritat genètica d’uns éssers humans sobre uns altres.
Sí, també hi ha molts insults homòfobs a escoles, discoteques i d’altres llocs habituals de socialització, i també encara molta gent que expressa rebuig cap a la homosexualitat (o el lesbianisme) i el fet que aquest es plasmi en institucions com el matrimoni i la família. Segurament falti perspectiva i un espai per a tenir converses honestes i no paternalistes, però “desconèixer” no implica automàticament “odiar”.
Sincerament, dubto que la majoria de gent defensi cap ideologia homòfoba en el sentit estricte, i per tant dubto que el meu conegut sigui homòfob. En realitat, crec que l’esperit de la seva denúncia anava per una altra banda, i és que el “mariconet” en qüestió estava escarxofat de tal forma que dificultava la sortida de la piscina de la seva filla (recordem, de necessitats especials), que precisava de la barana per a sortir-ne.
Els apologetes de la tolerància no haurien pogut arribar mai a tal conclusió, esverats com van, saltant a la mínima per a que es “faci justícia”. D’haver fet el seu comentari en públic, al meu conegut li hauria caigut el cel al damunt. Però ells, els “tolerants”, tampoc no són el problema... perquè estan igual de frustrats que qualsevol altre, defensant, irònicament, la tolerància amb més intolerància i la llibertat amb repressió.
De fet, no veig gens descabellat afirmar que, per als “tolerants”, la cultura de la tolerància és també un mecanisme per a drenar la frustració. I és que dir “homòfob” i dur a terme una humiliació pública et permeten experimentar una descàrrega d’adrenalina similar a la del paio que insulta a plena veu al camp de futbol, o la d’algú com el meu conegut, que en la intimitat de la nostra conversa es permet dir “mariconet” quan ja no s’aguanta més.
Aleshores, tècnicament, podríem considerar que un insult de carrer com mariconet i un qualificatiu acadèmic com “homòfob” són força semblants en les emocions de fons que els poden arribar a propulsar.
Denigrar per raó de l’orientació sexual no està bé, però assenyalar algú públicament fins a enfonsar-li la vida, tampoc. Tanmateix, s’ha de poder aprofundir i deixar de deshumanitzar per sistema. Segur que la necessitat de drenar tota la ràbia i la frustració no és la única raó que explica les actituds intolerants, però si n’és una de molt poderosa.
I és que en un sistema abusiu de cap a peus, en què tenim motius a diari per sentir-nos denigrats i menyspreats, ¿qui de nosaltres es pot permetre el luxe de dir que viu sense indignació?
Foto a la portada d’Alexis Chloe a Unsplash
Aquest dogma s’anomena “ideologia woke” (de l’anglès, “estar despert”), que significaria ser sensible a la multitud d’opressions d’un sistema legitimat en la violència per l’home blanc occidental i heterosexual (conegut com a “hetero-patriarcat”). Exemples d’aquestes opressions serien el masclisme, el racisme, el colonialisme, la homofòbia, l’islamofòbia, i tants altres “-ismes” i “fòbies”. Es podria dir que les idees fundacionals d’aquesta cultura de la tolerància provenen, de forma genèrica, de la teoria acadèmica que ha legitimat molts moviments d’emancipació socials, com la Teoria Feminista o la Teoria Crítica de la Raça.
Tot i això, alguns consideren que el concepte “woke” és utilitzat de forma despectiva pels seus crítics. Aquests consideren que és una ideologia de tall neo-marxista impulsada per les elits globals (i vehiculada a través de l’esquerra política), que té el pervers propòsit de desnaturalitzar la nostra essència, dividir la societat, destruir la família i convertir-se en una eina de repressió i control.
La cancel·lació, concepte etimològicament heretat també de l’anglès, és part de la “cultura woke”. Es refereix a anul·lar per complet la persona que ha comès un acte d’intolerància, assenyalant-la, humiliant-la i fins i tot criminalitzant-la.
L’eugenèsia, la millora de l’espècie humana a través de processos de selecció d’individus i la manipulació genètica, està fortament associada en l’imaginari col·lectiu al nazisme i els seus atroços experiments amb humans (capitanejats pel Dr. Mengele). Tot i que precisament la cultura de la tolerància actual la consideri immoral, l’eugenèsia està molt més arrelada a la societat actual dels que ens agradaria acceptar. Exemples d’això en són la normalitat amb què assumim la modificació genètica de l’entorn natural i l’experimentació animal, que parteixen del mateix precepte. L’eugenèsia també guarda relació amb el darwinisme social, que fàcilment pot ser adoptat pel poder a l’hora d’aplicar les famoses polítiques de control de natalitat que tant es pregonen en l’actualitat com a eina per a evitar l’apocalipsi climàtica.