Mentre m’escarrassava a escriure aquest article, vaig rebre el següent vídeo, que em va cridar l’atenció. Un paio surt al carrer el dia del 8M i deixa en ridícul a una sèrie de manifestants, que no saben explicar exactament què surten a reivindicar ni perquè ho fan. ¿S’ha transformat el feminisme en una caricatura de si mateix?
El vídeo l’he posat expressament perquè se’n poden fer lectures oposades. Per una banda, traspua força bé aquesta sensació ambiental que “això del feminisme” ha arribat massa lluny, fins el punt que ratlla la bogeria col·lectiva (en una de les seves múltiples variants). D’altra banda, el vídeo és criticable perquè és l’estampa perfecta del que el feminisme combat: un mascle que tracta les dones com estúpides.
És veritat que el reporter fa les preguntes que l’interessen i busca la burla descaradament. Tampoc sabem si una dona ben informada l’ha posat a lloc i no ha sortit al vídeo, ni què hauria passat si l’entrevistada arriba a ser una dona que ha patit una violació. Episodis com aquest “demostren que la lluita continua”.
En efecte, ¿qui pot negar que les violacions i la violència de gènere segueixen a l’ordre del dia? ¿O que la bretxa salarial i els dobles rasers són encara vigents en moltes professions? ¿O que les dones de certs països pateixen brutals mutilacions genitals i lapidacions? ¿O que la mèdica i l’automobilística són exemples d’indústries amb una desconsideració històrica cap a les particularitats fisiològiques de la dona? ¿O que encara existeixen conductes masclistes subtils i no tan subtils?
Preguntes força retòriques1. Tanmateix, per a aquest bloc, qualsevol material té potencial per ser carn de reflexió, i el vídeo, per més consideracions que se li puguin fer, conté una veritat essencial: alguna cosa del feminisme actual no encaixa. Tant serà que no encaixa que molts homes senten un acorralament, plasmat en un doble raser legal i moral contra ells.
Alguns dels següents arguments, obtinguts de bona font, són de nens adolescents de dotze i tretze anys, i il·lustren perfectament aquest sentiment d’acorralament. Una dona pot pegar un home, al revés no. Els homes van a la guerra i les dones no. Unes nenes poden fotografiar el cul d’un noi i al revés no. Dir-li tonta a una companya de classe és violència de gènere (amb amenaça de denúncia inclosa) i al revés no.
Molts homes (i nois), es mostren atònits davant d’aquests fets, perquè ells no s’han identificat mai com a masclistes. Respecten les dones i no pensen si estan a favor o en contra de la igualtat, perquè aquesta és tan efectiva en la seva vida que potser ni tan sols s’ho havien arribat a plantejar. I en cas que algú els ho pregunti, diran que hi estan a favor.
Aquest sentir general és compartit per un poti-poti de gent força variat, entre les quals també hi ha moltes dones que no senten en absolut cap necessitat de reivindicar res a ningú, o que si ho fan, és en la intimitat de la seva vida personal i laboral i a través d’actes mundans, com fer-se respectar a una reunió de feina, o posar a lloc el cunyat pedant al sopar familiar.
Per tot l’anterior, prefereixo anomenar “no feministes” a aquesta massa heterogènia de gent, en comptes d’“anti-feministes”, perquè això últim implica un rebuig actiu cap a la ideologia feminista que pot derivar comportaments masclistes o misògins. Dit d’una altra forma, no tothom que es nega a dir “totis” o a enfundar-se la samarreta lila és masclista.
Tenim doncs, el feminisme, que se sent legitimat en la seva vehemència, i el no-feminisme, que si no el rebutja, tampoc no s’hi sent interpel·lat. En tota confrontació d’idees passa això, que examines un bàndol i et sembla que la seva història té una lògica inapel·lable, fins que vas a l’altre bàndol i t’adones que allà també s’hi diuen coses amb molt de sentit.
Determinar quin dels dos té la raó és quelcom virtualment irresoluble, precisament... perquè els dos tenen raó. La tenen perquè, irònicament, defensen el mateix: que la violència i la submissió d’un ésser humà sobre un altre (o d’un col·lectiu d’humans sobre un altre) no estan bé.
Al voltant d’això, cal recordar que el feminisme buscava, originalment, la igualtat i la llibertat per a tots els éssers humans. En canvi, la versió actual del moviment sembla haver evolucionat cap l’assoliment dels objectius d’“empoderar” i cuidar la dona. Tant si és per a tots els éssers, com si és només és per les dones, la pregunta que queda és: ¿pot assolir el feminisme els seus objectius?
¿Els assolirà tornant-se un monòlit que passa per damunt de totes les particularitats del moviment? ¿Repartint “carnets morals” en funció de si un individu fa servir el femení genèric o si fa una mostra pública de solidaritat? ¿Legislant de forma que es pot posar en risc la presumpció d’innocència o deixar desemparat legalment un home que és violat2?
¿Revisant la literatura escrita en una altra època? ¿Promovent una cultura d’escarni i vexació que pot fer a algú perdre la feina o prestigi professional arran d’un comentari a Twitter? ¿Malbaratant milions de fons públics en campanyes de comunicació superficials? ¿Promovent la denúncia penal com a eina de resolució de conflictes? ¿Esforçant-se a entaforar la maternitat dins la fal·lera capitalista?
El feminisme actual potser no és tan sanguinari com el masclisme, però fa ús d’un arsenal d’eines que, en menor o major grau, promouen el conflicte, la submissió i la humiliació.
El no-feminisme tampoc no és un garant de la moral, ni té solucions, ni està per damunt d’allò que rebutja. I és que en un sistema opressiu per definició, qualsevol persona, en qualsevol moment, és susceptible d’estar en una posició d’abús, sigui en un govern, una empresa o una família.
Aquesta “guerra de sexes” moderna ens recorda la idea, que ens entestem a oblidar, que l’abús perpetua l’abús. Si vols acabar amb la violència i la intolerància, no ho aconseguiràs amb més violència i més intolerància. L’abús comporta trauma. El trauma, si no es tracta (com de fet no es fa), comporta més abús. I així successivament sense escapar mai del cercle.
Mires al voltant i en veus exemples a cada racó. Un pare que abandona la seva família, una cap controladora que fa pencar hores extres al seu equip, una administració que fa impossible l’atenció ciutadana presencial, un jutge que ordena un desnonament, un estat que oprimeix a una minoria, etc.
Malgrat ser exemples molt típics, n’hi ha de molt més sofisticats. Els psicòpates existeixen, però sovint, darrera la maldat demoníaca que percebem en l’abús, s’hi amaga una història de profund patiment. En una gran majoria de casos, allò que empeny algú a cometre un acte abusiu, per cruent que sigui, és, un profund trauma.
Vivim en un món amb cada cop més trauma acumulat. És un món que necessita miracles i gent extraordinària. Potser buscar les maneres de trencar aquest cicle de l’abús és un extraordinari i miraculós camí a seguir.
Fotografia a la portada de Igor Ovsyannykov a Pixabay.
Hi ha altres arguments que s’escolten habitualment, com que els homes no volen renunciar als seus privilegis i que l’extrema dreta manipula la opinió pública. Són arguments que tenen la seva part de raó, però que es poden matisar molt. El poder, sigui masculí o femení, no marxa mai voluntàriament d’enlloc. L’extrema dreta, és perillosa i violenta, però la resta de partits polítics la instrumentalitzen per justificar lleis i mesures impopulars. I un partit polític, qualsevol, per definició, manipula el públic.
La nova llei, com es pot comprovar al seu article 1.2., no inclou els homes, el qual deixa obert a la interpretació de cada magistrat què fer en cas que l’abusat sexual sigui un home: “(...) que garanticen la respuesta integral especializada frente a todas las formas de violencia sexual, la atención integral inmediata y recuperación en todos los ámbitos en los que se desarrolla la vida de las mujeres, niñas, niños y adolescentes, en tanto víctimas principales de todas las formas de violencia sexual.” Aquí una anàlisi detallada.